Charles Bradley – “Changes”
Amb una biografia plagada de cops a les dues galtes, Charles Bradley va haver de lluitar contra els elements pràcticament des del moment en què va néixer. A “Changes”, tercer disc per al segell nord-americà Daptone junt amb els seus inseparables Menahan Street Band, la seva veu brilla amb llum pròpia de nou, aportant calidesa, esguerro emocional i intensitat a una producció lleugerament modernitzada respecte al seu predecessor “Victim of Love”. Un apunt: la cançó que dóna nom a l’àlbum és una versió de Black Sabbath.
Anna Meredith – “Varmints”
Anna Meredith ens va deixar amb la boca oberta cap al 2012 amb “Nautilus”, una cançó tocada per la mà de Déu en la que orquestració, sintetitzadors i un majestuós crescendo ens deixaven entreveure un univers tant fascinant com misteriós. Ara veu la llum “Varmints”, el primer llarg de la seva carrera en què també descobrim que sap compondre magnífiques operetes techno pop, escriure cançons sedoses, cantar o fer-nos ballar. Un disc que creua electrònica, clàssica i experimental amb una naturalitat envejable.
Bonnie Prince Billy & Bitchin’ Bajas – “Epic Jammers & Fortunate Little Ditties”
D’una banda tenim a Will Oldham: sintetitzador, guitarres acústiques i òrgan. De l’altra el trio nord-americà Bitchin’ Bajas. El resultat no és ni més ni menys que una monstruosa jam session de tints còsmics amb improvisacions vocals d’Oldham. A “Epic Jammers & Fortunate Little Ditties” es pot trobar trance krautrocker, folk espiritual, rock meditatiu, drone rupestre i una sensació d’aventura circumdant al projecte. El disc es va gravar en una única presa.
“Rayos” de Miqui Otero
“Som nens disfressats d’adults”, afirma Fidel Centella, el protagonista de la novel·la, un jove periodista “precari” que es veu obligat a independitzar-se i es muda a un pis amb els seus amics mentre lidia amb la vida adulta, la malaltia del seu pare i la imminent crisi econòmica el 2007. “Rayos” és la novel·la més íntima i poderosa d’un dels millor narradors del panorama literari nacional. Miqui Otero (Barcelona, 1980) retracta una realitat complexa amb una mirada lluminosa. Calidoscòpica, subtil i, sobretot, viva.