Charles Bradley – “Changes”

Amb una biografia plagada de cops a les dues galtes, Charles Bradley va haver de lluitar contra els elements pràcticament des del moment en què va néixer. A “Changes”, tercer disc per al segell nord-americà Daptone junt amb els seus inseparables Menahan Street Band, la seva veu brilla amb llum pròpia de nou, aportant calidesa, esguerro emocional i intensitat a una producció lleugerament modernitzada respecte al seu predecessor “Victim of Love”. Un apunt: la cançó que dóna nom a l’àlbum és una versió de Black Sabbath.

Anna Meredith – “Varmints”

Anna Meredith ens va deixar amb la boca oberta cap al 2012 amb “Nautilus”, una cançó tocada per la mà de Déu en la que orquestració, sintetitzadors i un majestuós crescendo ens deixaven entreveure un univers tant fascinant com misteriós. Ara veu la llum “Varmints”, el primer llarg de la seva carrera en què també descobrim que sap compondre magnífiques operetes techno pop, escriure cançons sedoses, cantar o fer-nos ballar. Un disc que creua electrònica, clàssica i experimental amb una naturalitat envejable.

Bonnie Prince Billy & Bitchin’ Bajas – “Epic Jammers & Fortunate Little Ditties”

D’una banda tenim a Will Oldham: sintetitzador, guitarres acústiques i òrgan. De l’altra el trio nord-americà Bitchin’ Bajas. El resultat no és ni més ni menys que una monstruosa jam session de tints còsmics amb improvisacions vocals d’Oldham. A “Epic Jammers & Fortunate Little Ditties” es pot trobar trance krautrocker, folk espiritual, rock meditatiu, drone rupestre i una sensació d’aventura circumdant al projecte. El disc es va gravar en una única presa.

“Rayos” de Miqui Otero

“Som nens disfressats d’adults”, afirma Fidel Centella, el protagonista de la novel·la, un jove periodista “precari” que es veu obligat a independitzar-se i es muda a un pis amb els seus amics mentre lidia amb la vida adulta, la malaltia del seu pare i la imminent crisi econòmica el 2007. “Rayos” és la novel·la més íntima i poderosa d’un dels millor narradors del panorama literari nacional. Miqui Otero (Barcelona, 1980) retracta una realitat complexa amb una mirada lluminosa. Calidoscòpica, subtil i, sobretot, viva.

“Música de mierda” (Carl Wilson)

Considerat un dels millors assajos estètics sobre el gust musical de la dècada, “Música de mierda” investiga el mal gust i la sensibleria musical a partir d’una contradicció: perquè la persona que ven més discs és de la que més gent es riu? Carl Wilson va voler fer una investigació sobre l’èxit de Céline Dion però es va descobrir escrivint un meravellós assaig sobre l’amor (a la música), l’esnobisme com a cuirassa i la capacitat d’emoció en temps de cinisme. Inclou epíleg de Manolo Martínez i pròleg de Nick Hornby.

“Fuego eterno: la historia de Jerry Lee Lewis” (Nick Tosches)

La dramàtica i cruenta vida de Jerry Lee Lewis és una de les més llegendàries de la història de la música popular nord-americana. Considerada una de les millors biografies mai escrites, “Fuego eterno” (Hellfire) és un fascinant relat que bascula entre la ficció més obscura i desenfrenada i una precisió documental quirúrgica, i que des de la seva publicació l’any 1982 no ha deixat de ser aclamat i reivindicat. Llibre recomanat.

Varios artistas: “Cosmic American Music”

Gram Parson feia molt temps que li donava voltes al concepte “Cosmic American Music” quan l’any 1968 va coincidir amb The Byrds per donar-li forma a un nou projecte: “És bàsicament un grup de southern soul tocant música country i gospel amb una steel guitar”, va declarar a Melody Maker. Així van néixer els Flying Burrito Brothers. Numero Group recopila ara en un doble vinil l’aroma essencial d’aquell concepte amb un grapat de rareses del mateix espai/temps. Dinou cançons que oscil·len entre el country rock, el rockabilly o el gospel, tot això a través d’exuberants banjos, pedals, violins o steel guitars.

“Compassion” de Lust For Youth

Els danesos Lust For Youth han anat refinant el seu so amb el pas dels anys. Del lo-fi estilitzat dels seus primers cassets al darkwave impol·lut de “Growing Seeds” (2012) o el synth-pop en els seus dos últims treballs a Sacred Bones. A “Compassion”, aquell mateix synth-pop s’apropa a estones a la pista de ball per a oferir una visió refinada i actualitzada del so Factory, arribant en molts moments a recordar-nos als New Order de “Power, Corruption & Lies” o als Depeche Mode de “A Broken Frame”.

Aquí tens les nostres recomanacions del mes de febrer.

“Blackstar” de David Bowie

Després de 10 anys d’absència, David Bowie va sorprendre propis i estranys el 2013 amb “The Next Day”. Després vindria aquella exposició que va girar per mitja Europa, inèdita encara a Espanya. I quan crèiem que ja no hi havia marge per a més sorpreses va arribar “Blackstar”, llençat dos dies abans de la seva inesperada mort. En el seu vint-i-cinquè treball d’estudi, Bowie es va tornar a apropar al saxòfon, el primer instrument que va aprendre a tocar. Un disc tan proper al jazz com a les avantguardes rock i que funciona com a ens propi per molt que ens diguin que és el seu disc pòstum.

“Adore Life” de Savages

Gravat a Londres i mesclat a Copenhague per Trentemøller, “Adore Life” és el segon llarg del polèmic quartet Savages després de l’excel·lent “Silence Yourself” (2013). Postpunk de guitarra esmolada i certa càrrega política que ha valgut a les angleses comparacions amb Wire, Gang Of Four, Siouxsie and The Banshees i fins i tot Joy Division. L’LP inclou descàrrega digital.

“The Waiting Room” de Tindersticks

Jazz d’alcova, violins preciosistes, melodies somnolents, sons de cabaret pertorbat i molta nicotina a l’onzè disc d’estudi de la banda de l’incombustible Stuart Staples. El vinil de “The Waiting Room” inclou un DVD amb onze vídeos, dirigits per Claire Dennis, Pierre Vinour o el mateix Staples amb la seva dona, la pintora Suzanne Osborne.

“Simply Thrilled: The Preposterous Story of Postcard Records”

No tenien diners ni oficina amb la qual començar, però quan Edwyn Collins i Alan Horne van decidir crear un segell des de la seva habitació a Glasgow sense res més que bones intencions, pocs van imaginar que Postcard es convertiria en un dels segells indies més influents dels últims 35 anys. Simon Goddard traça en aquest magnífic llibre els passos del segell que va donar aixopluc a Aztec Camera, Orange Juice o la banda de culte Josef K.