Swans: “The Glowing Man”
Es fa difícil recordar a una banda que hagi trencat tantes normes no establertes dins del rock. Amb gairebé tantes transformacions com discs, Michael Gira ha sobreviscut a cada una d’elles, mutant el seu espai vital cap a terrenys indesxifrables alguns cops i dolorosos d’altres. Desde 1982, Swans han trinxat el post-punk, han abrassat el drone, la música industrial o el rock de vanguardia al ritme que Gira ha marcat. Ara, després de dos discs apabullants (“The Seer” y “To Be Kind”), “The Glowing Man” tancta el que podria ser una trilogia a lo Lars Von Trier: patiment, dolor i tortura. Després d’aquest disc, Swans no seran el mateix. Paraula de Gira.
Radiohead: “A Moon Shaped Pool”
Després d’una intensa campanya d’una sola setmana en xarxes socials i internet que va generar el soroll tant bucat buscado i el seu impecable i inoblidable pas per el passat Primavera Sound, Radiohead publiquen a la fi el seu nové treball d’estudi. Vuit de les cançoncs de “A Moon Shaped Pool” havien estat ja tocades en directe amb anterioritat, camb lo qual part del factor sorpresa ja havia desaparegut per a molta gent. Per altra banda, la singularitat musical de la banda segueix inalterable: melodies serpentejants, avant-rock, apropaments al folk i una gran quantitat de pianos. Un gran disc.
Marissa Nadler: “Strangers”
Al aproparse a l’univers de Marissa Nadler un té la sensació de que es tracta d’algú vingut d’una altra època, potser una persona que va viatjar en el temps desde l’edat mitjana, potser que es tracti d’un personatge fosc sortit d’una granja abandonada de la primera temporada de True Detective. El cas és que la nordamericana segueix treient discs folkies amb aquesta tonalitat gòtica tan característica que només ella reprodueix tant bé. Poc ha canviat desde “Ballads of Living and Dying” (2004), si acàs la sensació de que les cançons de Marissa Nadler son cada cop millors.
Beth Orton: “Kidsticks”
Escrit i produit a Los Ángeles juntament amb Andrew Hung de Fuck Buttons, “Kidsticks” es el seté disc d’estudi en vint anys de Beth Orton. Molt lluny queda ja aquell “Trailer Park” (Heavenly, 1996), gairebé igual de lluny que les seves col·laboracions amb The Chemical Brothers, les que li van donar la fama necessaria per a arribar al gran públic. A “Kidsticks” la cantant anglesa es rendeix al pop de més alt nivell en el que és possiblement el seu millor disc en 10 anys.
